ELS DESAFIAMENTS PASTORALS SOBRE LA FAMÍLIA EN EL CONTEXT DE L’EVANGELITZACIÓ

SYNODUS EPISCOPORUM

III ASSEMBLEA GENERAL EXTRAORDINÀRIA DEL SÍNODE DELS BISBES

ELS DESAFIAMENTS PASTORALS SOBRE LA FAMÍLIA

EN EL CONTEXT DE L’EVANGELITZACIÓ

DOCUMENT PREPARATORI

Ciutat del Vaticà

2013

I. El Sínode: família i evangelització

La missió de predicar l’Evangeli a tota la humanitat ha estat confiada directament pel Senyor als seus deixebles i és l’Església qui porta endavant aquesta missió en la història. En el temps que estem vivint, l’evident crisi social i espiritual arriba a ser un desafiament pastoral, que interpel·la la missió evangelitzadora de l’Església per a la família, nucli vital de la societat i de la comunitat eclesial. La proposta de l’Evangeli sobre la família en aquest context resulta particularment urgent i necessària. La importància del tema sorgeix del fet que el Sant Pare ha decidit establir per al Sínode dels Bisbes un itinerari de treball en dues etapes: la primera, l’Assemblea General Extraordinària de 2014, ordenada a delinear l’estatus quæstionis i a recollir testimonis i propostes dels Bisbes per anunciar i viure de manera creïble l’Evangeli de la família; la segona, l’Assemblea General Ordinària de 2015, per a cercar línies operatives per a la pastoral de la persona humana i de la família.

Avui es presenten problemàtiques inèdites fins fa uns pocs anys, des de la difusió de parelles de fet, que no accedeixen al matrimoni i a vegades n’exclouen la idea, a les unions entre persones del mateix sexe, a les quals sovint és consentida l’adopció de fills. Entre les nombroses noves situacions, que exigeixen l’atenció i el compromís pastoral de l’Església, bastarà recordar: els matrimonis mixtos o interreligiosos; la família monoparental; la poligàmia, difosa encara a no poques parts del món; els matrimonis concordats amb la consegüent problemàtica del dot, a vegades entesa com a preu per adquirir la dona; el sistema de castes; la cultura de la manca de compromís i de la pressuposada inestabilitat del vincle; formes de feminisme hostil a l’Església; fenòmens migratoris i reformulació de la idea de família; pluralisme relativista en la concepció del matrimoni; influència dels mitjans de comunicació sobre la cultura popular en la comprensió de la celebració del casament i de la vida familiar; tendències de pensament subjacents en les propostes legislatives que menyspreen l’estabilitat i la fidelitat del pacte matrimonial; difusió del fenomen de la maternitat subrogada (lloguer d’úters); noves interpretacions dels drets humans; però, sobretot, en l’àmbit més estrictament eclesial, la debilitació o l’abandó de fe en la sacramentalitat del matrimoni i en el poder terapèutic de la penitència sacramental.

A partir de tot això es comprèn la urgència amb què l’episcopat mundial, cum et sub Petro, considera atentament aquests desafiaments. Per exemple, si només es pensa que en el context actual molts nens i joves nascuts de matrimonis irregulars no podran veure mai els seus pares acostar-se als sagraments, es comprèn el grau d’urgència dels desafiaments que presenta la situació actual, per altra banda difosa àmpliament en el «veïnatge universal», a l’evangelització.

Aquesta realitat presenta una correspondència singular amb l’àmplia acollida que està tenint en els nostres dies l’ensenyament sobre la misericòrdia divina i sobre la tendresa en relació amb les persones ferides, a les perifèries geogràfiques i existencials: les expectatives que es deriven d’això sobre les decisions pastorals sobre la família són moltes. Per tant, una reflexió del Sínode dels Bisbes sobre aquests temes sembla tan necessària i urgent com imperativa, com a expressió de la caritat dels Pastors, no sols davant tots aquells que els són confiats, sinó també davant tota la família humana.

II. L’Església i l’Evangeli sobre la família

La bona notícia de l’amor diví ha de ser proclamada a tots els qui viuen aquesta experiència humana personal fonamental, de vida matrimonial i de comunió oberta al do dels fills, que és la comunitat familiar. La doctrina de la fe sobre el matrimoni ha de ser presentada de manera comunicativa i eficaç, perquè sigui capaç d’aconseguir els cors i de transformar-los segons la voluntat de Déu manifestada en Jesucrist.

En relació amb la citació de les fonts bíbliques sobre el matrimoni i la família, s’indiquen en el present text només les referències essencials. Així, també per als documents del Magisteri, sembla oportú limitar-se als documents del Magisteri universal de l’Església, integrant-los amb alguns textos del Consell pontifici per a la família i invitant els Bisbes que participen en el Sínode a referir-se als documents dels seus respectius organismes episcopals.

Des de sempre i en les més diverses cultures no ha mancat mai l’ensenyament clar dels pastors ni el testimoniatge concret dels creients, homes i dones, que en circumstàncies molt diferents han viscut l’Evangeli sobre la família com un do incommensurable per a la seva vida i per a la dels seus fills. El compromís del proper Sínode Extraordinari és impulsat i sostingut pel desig de comunicar a tots, més incisivament, aquest missatge, esperant que, d’aquesta manera, «el tresor de la revelació encomanat a l’Església vagi omplint els cors dels homes» (DV26).

El projecte de Déu creador i redemptor

La bellesa del missatge bíblic sobre la família té el seu fonament en la creació de l’home i de la dona, ambdós fets a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,24-31; 2,4b-25). Units per un vincle sacramental indissoluble, els esposos viuen la bellesa de l’amor, de la paternitat, de la maternitat i de la dignitat suprema de participar així en l’obra creadora de Déu.

En el do del fruit de la seva unió assumeixen la responsabilitat del creixement i de l’educació d’altres persones per al futur del gènere humà. A través de la procreació, l’home i la dona compleixen en la fe la vocació de ser col·laboradors de Déu en la custòdia de la creació i en el creixement de la família humana.

El beat Joan Pau II va comentar aquest aspecte a la Familiaris consortio: «Déu ha creat l’home a imatge i semblança seva (cf. Gn l,26s): cridant-lo a l’existència per amor, l’ha cridat al mateix temps a l’amor. Déu és amor (cf. Jn 4,8) i viu en ell mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a imatge seva i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió (cf. Gaudium et spes, 12). L’amor és, per tant, la vocació fonamental i innata de tot ésser humà» (FC, n. 11).

Aquest projecte de Déu creador, que el pecat original ha trastornat (cf. Gn 3,1-24), s’ha manifestat en la història a través de les vicissituds del poble elegit fins a la plenitud dels temps, quan, amb l’encarnació del Fill de Déu no sols va quedar confirmada la voluntat divina de salvació, sinó també, amb la redempció, va ser oferta la gràcia per obeir aquesta mateixa voluntat.

El Fill de Déu, el Verb fet carn (cf. Jn 1,14) al ventre de la Mare de Déu, va viure i va créixer a la família de Natzaret i va participar a les noces de Canà enriquint la festa amb el primer dels seus «signes» (cf. Jn 2,1-11). Ell va acceptar amb alegria l’hospitalitat familiar dels seus primers deixebles (cf. Mc 1,29-31; 2,13-17) i va consolar el dol de la família dels seus amics de Betània (cf. Lc 10,38-42; Jn 11,1-44).

Jesucrist va restablir la bellesa del matrimoni proposant novament el projecte unitari de Déu, que havia estat abandonat per la duresa del cor humà, encara en la tradició del poble d’Israel (cf. Mt 5,31-32; 19,3-12; Mc 10,1-12; Lc 16,18). Tornant a l’origen, Jesús va ensenyar la unitat i la fidelitat entre els esposos, reprovant el repudi i l’adulteri.

Precisament a través de l’extraordinària bellesa de l’amor humà —ja celebrada amb matisos inspirats en el Cohèlet i prefigurada en el vincle esponsalici exigit i defensat per Profetes com Osees (Us 1,2-3,3) i Malaquies (Ml 2,13-16)—, Jesús va confirmar la dignitat originària de l’amor conjugal de l’home i de la dona.

L’ensenyament de l’Església sobre la família

També en la comunitat cristiana primitiva la família apareix com «Església domèstica» (cf. CCC 1655). En els anomenats «codis familiars» de les epístoles apostòliques neotestamentàries, la gran família del món antic és considerada com lloc de la solidaritat més profunda entre esposes i marits, entre pares i fills, entre rics i pobres (cf. Ef 5,21-6,9; Col 3,18-4,1; 1Tm 2,8-15; Tt 2,1-10; 1P 2,13-3,7; cf. a més la Carta a Filemó). En particular, la Carta als efesis ha vist en l’amor nupcial entre l’home i la dona «el gran misteri» que fa present en el món l’amor de Crist i de l’Església (cf. Ef 5,31-32).

En el curs dels segles, sobretot en l’època moderna fins als nostres dies, l’Església no ha deixat de fer el seu ensenyament constant i creixent sobre la família i sobre el matrimoni que la fonamenta. Una de les expressions més fortes ha estat proposada pel concili ecumènic Vaticà II, en la constitució pastoral Gaudium et spes, la qual, referint-se als problemes més urgents, dedica un capítol sencer a la promoció de la dignitat del matrimoni i de la família, com apareix en la descripció del seu valor per a la constitució de la societat: «Així, la família, lloc d’encontre de diferents generacions que s’ajuden mútuament per assolir una saviesa humana més completa i per harmonitzar els drets de les persones amb les altres exigències de la vida social, constitueix el fonament de la societat» (GS 52). D’especial intensitat és la crida a una espiritualitat Cristocèntrica per als esposos creients: «Els mateixos esposos, creats a imatge del Déu viu i constituïts en autèntica dignitat de persones, estiguin units per un mateix afecte, per uns mateixos sentiments, per una mateixa mútua santedat, a fi que, seguint el Crist, principi de vida, enmig de les alegries i dels sacrificis de llur vocació, a través de l’amor fidel, esdevinguin testimonis d’aquell misteri d’amor que el Senyor ha revelat al món amb la seva mort i amb la seva resurrecció» (GS 52).

També els Successors de Pere, després del concili Vaticà II, han enriquit amb el seu Magisteri la doctrina sobre el matrimoni i sobre la família, en particular Pau VI amb l’encíclica Humanæ vitæ, que ofereix ensenyaments específics sobre els principis i sobre la praxi. Successivament el papa Joan Pau II, en l’exhortació apostòlica Familiaris consortio, va voler insistir en aquest aspecte, en proposar el designi diví sobre la veritat originària de l’amor dels esposos i de la família, en aquests termes: «L’únic “lloc” que fa possible aquesta donació total és el matrimoni, és a dir, el pacte d’amor conjugal o l’elecció conscient i lliure, amb què l’home i la dona accepten la comunitat íntima de vida i amor, volguda per Déu mateix (cf. Gaudium et spes, 48), que només sota aquesta llum manifesta el seu significat vertader. La institució matrimonial no és una ingerència indeguda de la societat o de l’autoritat ni la imposició intrínseca d’una forma, sinó exigència interior del pacte d’amor conjugal que es confirma públicament com únic i exclusiu, perquè sigui viscuda així la plena fidelitat al designi de Déu creador. Aquesta fidelitat, lluny de rebaixar la llibertat de la persona, la defensa contra el subjectivisme i el relativisme, i la fa partícip de la Saviesa creadora» (FC 11).

El Catecisme de l’Església catòlica recull aquestes dades fonamentals: «L’aliança matrimonial, per la qual un home i una dona constitueixen entre ells una comunitat íntima de vida i d’amor, fou fundada i dotada de les seves lleis pròpies pel Creador. Per la seva naturalesa està ordenada al bé dels cònjuges i a la procreació i educació dels fills. Entre els batejats, ha estat elevada pel Crist Senyor a la dignitat de sagrament (cf. GS 48,1; CIC c. 1055 §1)» (CCC 1660).

La doctrina exposada en el Catecisme es refereix tant als principis teològics com al comportament moral, tractats en dos títols diferents: El sagrament del matrimoni (n. 1601-1658) i el sisè manament (n. 2331-2391). La lectura atenta d’aquestes parts del Catecisme ajuda a la comprensió actualitzada de la doctrina de la fe, que ha de sostenir l’acció de l’Església davant els desafiaments del present. La seva pastoral s’inspira en la veritat del matrimoni considerat en el designi de Déu, que ha creat l’home i la dona i en la plenitud dels temps ha revelat en Jesucrist també la plenitud de l’amor esponsalici elevat a sagrament. El matrimoni cristià fonamentat sobre el consens i també dotat d’efectes propis, com els béns i les obligacions dels esposos, malgrat això no ha estat sostret al règim del pecat (cf. Gn 3,1-24), que pot procurar ferides profundes i també ofenses a la mateixa dignitat del sagrament.

La recent encíclica del papa Francesc, Lumen fidei, parla de la família en el seu vincle amb la fe que revela «fins a quin punt poden ser sòlids els vincles humans quan Déu es fa present enmig d’ells» (LF 50). «El primer àmbit que la fe il·lumina a la ciutat dels homes és la família. Penso sobretot en el matrimoni, com a unió estable d’un home i una dona: neix del seu amor, signe i presència de l’amor de Déu, del reconeixement i l’acceptació de la bondat de la diferenciació sexual, que permet als cònjuges unir-se en una sola carn (cf. Gn 2,24) i ser capaços d’engendrar una vida nova, manifestació de la bondat del Creador, de la seva saviesa i del seu designi d’amor. Fonamentats en aquest amor, home i dona poden prometre’s amor mutu amb un gest que compromet tota la vida i que recorda tants trets de la fe. Prometre un amor per sempre és possible quan es descobreix un pla que sobrepassa els projectes propis, que ens sosté i ens permet entregar totalment el nostre futur a la persona estimada». «La fe no és un refugi per a gent pusil·lànime, sinó que eixampla la vida. Fa descobrir una gran crida, la vocació a l’amor, i assegura que aquest amor és digne de fe, que val la pena posar-se a les seves mans, perquè està fonamentat en la fidelitat de Déu, més forta que totes les nostres debilitats» (LF 53).

III. QÜESTIONARI

Les següents preguntes permeten a les Esglésies particulars de participar activament en la preparació del Sínode Extraordinari, que té per objectiu anunciar l’Evangeli en els desafiaments pastorals actuals sobre la família.

1. Sobre la difusió de la Sagrada Escriptura i del Magisteri de l’Església sobre la família

a)  Quin és el coneixement real dels ensenyaments de la Bíblia, de la Gaudium et spes, de la Familiaris consortio i d’altres documents del magisteri postconciliar sobre el valor de la família segons l’Església catòlica? Quina és la formació dels nostres fidels per a la vida familiar segons l’ensenyament de l’Església?

b)  Allí on l’ensenyament de l’Església és conegut, és acceptat integralment? Hi ha dificultats a l’hora de posar-la en pràctica? Quines?

c)  Com es difon l’ensenyament de l’Església en el context dels programes pastorals en l’àmbit nacional, diocesà, parroquial? Quina catequesi es fa sobre la família?

d)  ¿En quina mesura —concretament sobre quins aspectes— aquest ensenyament és realment conegut, acceptat, rebutjat i/o criticat en ambients extraeclesials? Quins són els factors culturals que obstaculitzen la plena recepció de l’ensenyament de l’Església sobre la família?

2. Sobre el matrimoni d’acord amb la llei natural

a)  Quin lloc ocupa el concepte de llei natural en la cultura civil, tant en l’àmbit institucional, educatiu i acadèmic, com en l’àmbit popular? Quines òptiques antropològiques se sobreentenen en aquest debat sobre el fonament natural de la família?

b)  El concepte de llei natural en relació amb la unió entre l’home i la dona ¿és comunament acceptat com a tal per part dels batejats en general?

c)  Com és contestada a la pràctica i en la teoria la llei natural sobre la unió entre home i dona amb vista a la formació d’una família? Com és proposada i aprofundida en els organismes civils i eclesials?

d)  En el cas que demanin el matrimoni els batejats no practicants o els que es declaren no creients, com s’han d’afrontar els desafiaments pastorals que en deriven?

3. La pastoral de la família en el context de l’evangelització

a)  Quines són les experiències sorgides en els últims decennis pel que fa a la preparació per al matrimoni? De quina manera s’ha intentat estimular el deure d’evangelització dels esposos i de la família? De quina manera s’ha de promocionar la consciència de la família com a «Església domèstica»?

b)  ¿S’ha aconseguit proposar estils de pregària en família que aconsegueixin resistir la complexitat de la vida i cultura actuals?

c)  En la crisi actual entre generacions, ¿les famílies cristianes, com han sabut realitzar la vocació pròpia de transmissió de la fe?

d)  De quina manera les Esglésies locals i els moviments d’espiritualitat familiar han sabut crear camins exemplars?

e)  Quina és l’aportació específica que parelles i famílies han aconseguit donar respecte a la difusió d’una visió integral de la parella i de la família cristiana que sigui actualment creïble?

f)  Quina atenció pastoral ha manifestat l’Església per donar suport al camí de les parelles en la formació i de les parelles en crisi?

4. Sobre la pastoral per afrontar algunes situacions matrimonials difícils

a)  La convivència ad experimentum, ¿és una realitat pastoral de relleu a l’Església particular? En quin percentatge es podria estimar numèricament?

b)  ¿Hi ha unions lliures de fet, sense reconeixement ni religiós ni civil? ¿Hi ha dades estadístiques fiables?

c)  Els separats i divorciats que es tornen a casar ¿són una realitat pastoral rellevant en l’Església particular? En quin percentatge es podria estimar numèricament? Com s’afronta aquesta realitat a través de programes pastorals adequats?

d)  En tots aquests casos, com viuen els batejats les seves irregularitats? En són conscients? Manifesten simplement indiferència? ¿Se senten marginats i viuen amb sofriment la impossibilitat de rebre els sagraments?

e)  Quines són les peticions que les persones divorciades i tornades a casar dirigeixen a l’Església, respecte als sagraments de l’eucaristia i de la reconciliació? Entre les persones que estan en aquesta situació, quantes demanen aquests sagraments?

f)  ¿La simplificació de la praxi canònica, respecte al reconeixement de la declaració de nul·litat del vincle matrimonial podria oferir una contribució positiva real per a la solució dels problemes de les persones implicades? En cas afirmatiu, de quina manera?

g)  Hi ha una pastoral per acostar-se a aquests casos? Com es desenvolupa aquesta activitat pastoral? Hi ha programes sobre aquest tema en l’àmbit nacional i diocesà? ¿Com s’anuncia a separats i divorciats tornats a casar la misericòrdia de Déu i com es concreta el suport de l’Església en el seu camí de fe?

5. Sobre les unions de persones del mateix sexe

a)  ¿Hi ha al vostre país una llei civil que reconegui les unions de persones del mateix sexe equiparades d’alguna manera al matrimoni?

b)  Quina és l’actitud de les Esglésies particulars i locals tant enfront de l’Estat civil promotor d’unions civils entre persones del mateix sexe, com enfront de les persones implicades en aquest tipus d’unió?

c)  ¿Quina atenció pastoral és possible tenir envers les persones que han elegit de viure segons aquest tipus d’unions?

d)  En el cas d’unions de persones del mateix sexe que hagin adoptat infants, com cal comportar-se amb vista a la transmissió de la fe?

6. Sobre l’educació dels fills en el si de situacions matrimonials irregulars

a)  Quina és en aquests casos la proporció estimada d’infants i adolescents en relació amb els infants nascuts i criats en famílies regularment constituïdes?

b)  Amb quina actitud els pares es dirigeixen a l’Església? Què sol·liciten? ¿Només els sagraments o també la catequesi i l’ensenyament en general de la religió?

c)  De quina manera les Esglésies particulars s’acosten a la necessitat dels pares d’aquests nens per oferir una educació cristianes als seus fills?

d)  Com es desenvolupa la pràctica sacramental en aquests casos: la preparació, l’administració del sagrament i l’acompanyament?

7. Sobre l’obertura dels esposos a la vida

a)  Quin és el coneixement real que els cristians tenen de la doctrina de la Humanæ vitæ sobre la paternitat responsable? Quina consciència hi ha de l’avaluació moral dels diferents mètodes de regulació dels naixements? Quins aprofundiments es podrien suggerir sobre això des del punt de vista pastoral?

b)  Aquesta doctrina moral és acceptada? Quins són els aspectes més problemàtics que en fan difícil l’acceptació en la majoria de les parelles?

c)  Quins mètodes naturals es promouen per part de les Esglésies particulars per ajudar els cònjuges a posar en pràctica la doctrina de la Humanæ vitæ?

d)  Quina experiència hi ha sobre aquesta qüestió en la praxi del sagrament de la penitència i en la participació en l’eucaristia?

e)  Quins contrastos s’evidencien entre la doctrina de l’Església i l’educació civil en aquest sentit?

f)  Com es pot promoure una mentalitat principalment oberta a la natalitat? Com es pot afavorir l’augment dels naixements?

8. Sobre la relació entre la família i la persona

a)  Jesucrist revela el misteri i la vocació de l’home: ¿la família és un lloc privilegiat perquè això succeeixi?

b)  ¿Quines situacions crítiques de la família en el món actual poden constituir un obstacle per a l’encontre de la persona amb Crist?

c)  ¿En quina mesura la crisi de fe que poden patir les persones incideixen en la seva vida familiar?

9. Altres desafiaments i propostes

     ¿Hi ha altres desafiaments i propostes respecte als temes tractats en aquest qüestionari, que siguin considerades com urgents o útils per part dels destinataris?